S'acosta cada cop més l'estiu, final de curs i amb això ha arribat la cloenda del projecte i per tant, del meu recorregut amb l'Hajar.
Un dels meus propòsits a l'hora de realitzar de nou el Rossinyol era poder establir aquella relació i aquell vincle que l'any passat per desgràcia amb la Loubna no va ser possible per diverses raons. En començar aquest any em feia certa por que aquest any la cosa tampoc fos com m'esperava, però no ha estat així perquè ha estat fins i tot molt millor.
Des del moment en què vaig conèixer l'Hajar i la seva mare em vaig adonar de la predisposició que ambdues tenien, tant en relació al projecte com per aprendre la llengua i involucrar-se en les activitats de l'escola, que és algo molt bo tenint en compte que no feia gaire que havien arribat aquí. He de dir que aquesta predisposició s'ha continuat mostrant per part de totes dues al llarg de tot el mentoratge, la qual cosa ha estat molt positiva per tal que el meu recorregut amb l'Hajar no es quedés en un simple conjunt de trobades, sinó que ha permès que poguessim establir una relació nosaltres dues i també amb la Cristina i l'Ana. Les dues mentorades finalment s'han fet amigues i han tingut molt bona relació, que és quelcom que temíem amb la Cristina quan vam començar el projecte i vam plantejar la possibilitat de realitzar algunes activitats conjuntament.
Així doncs, penso que aquest cop la meva tasca com a mentora no ha estat només posar el meu gra de sorra per fer possible la inclusió de l'Hajar a la seva nova ciutat o a la nostra llengua sinó que també he aconseguit que hi hagués una complicitat, passar-ho bé totes dues amb qualsevol de les activitats que hem fet i sobretot treure-li molts somriures, la qual cosa per mi és molt més gratificant que cap altra.
Només em queda per dir que he estic molt contenta d'haver realitzat el projecte per segona vegada i que tot i que aquest hagi acabat espero que hi pugui continuar havent algunes trobades amb l'Hajar aquest estiu i també amb la Cristina i l'Ana.
Fins aviat Rossinyol!
